No has entès res

– Tu i jo mos ho deim tot a la cara, no? – diu ella so tender, i jo so gilipolles:
– No has entès res – i ella:
– Ets un imbècil.

Va ser l’única vegada que na Mònica me va fer ullets «tu i jo mos ho deim tot a la cara, no?» i  jo ho vaig desaprofitar crec que sincerament no m’ho esperava. Em va canviar dràsticament la imatge que tenia d’ella, però amb el meu rebuig sobtat mai hem pogut gaudir del nou estatus que la nostra combinació va estar a punt d’assolir aquell dia. És com si mai hagués dit la frase. Hi ha un abans i un després d’aquest moment, una Mònica A i una Mònica B, i per la meva estupidesa ella sempre serà A. Tot i que m’ho va mostrar i m’ho va dir a la cara «sóc na B i ara ja ho saps» sempre haurem de fer com si A. El més lamentable, i sovint quan ho pens me fa sentir vergonya de mi mateix, és que la meva reacció va ser fruit de la casualitat, va ser un cop de mala sort. Vaig dir «no has entès res» com hagués pogut dir «cactus». Si jo hagués dit «turbulència», ella hagués contestat probablement «ambulància» i jo després «mixolídia» i ella «tu sempre esdrúixola?» i jo «tu sempre tàctica?» i ella «sóc na Mònica B» i jo «ja ho sé i a partir d’ara» tot hagués estat francament diferent entre nosaltres, com per exemple un «coco»,  l’ens més diferent de tots els que es deixen caure dels «arbre». Però a mi em va sortir «no has entès res» i  a ella «ets un imbècil» i ja entre nosaltres els «abisme» i fins ara.

Joan Miquel Oliver
El misteri de l’amor

Anuncis