IDR, o com estimular la creativitat

IDR (enginyeria de requisits) ha passat de ser, en les poques hores d’estudi que ha donat de si aquest matí, una assignatura de merda, a ser un gran estímul per la creativitat.

Al llarg del matí han anat apareguent a les diferents xarxes socials algunes perles com:

Elicitame la viiiiidaaaaaaaauuuu, EEEElicitame la VIIIIIIIIIDDAAAAAAUUUU
Elicitas o Verificas?
Mi ERS me la robaaarooonnn, mientras yo programaba.
Mi ERS me la robaaarooonnn, anocheeee mientras diseñaba.
Donde estará la ERS, donde estará la ERS….

Toni

Joan també ha tingut el seu moment de glòria a twitter i a Facebook (tot i que el de FB no és d’avui):

joapuipe
Hasta la polla, uuuooo // de las mentiras de idr. // Hasta la polla, uuuoo // de su falta de cohesión. (El Reno Puigcervero)
14/1/11 12:43

Però el punt àlgid del matí ha estat quan Toni ha tingut la fantàstica idea de crear una secta. A continuació la llista de preceptes:

 

Tot i que no està relacionat amb IDR també ha tingut molt d’èxit un comentari de “Maxi mariquita”, que ha hores d’ara agrada a 15 persones.

Anuncis

Els “experts” que t’atenen a les botigues d’electrònica/informàtica

Aquest post el vaig escriure fa 7 mesos, i no sé perquè no vaig arribar a publicar-lo
i el tenia guardat a esborranys. Aprofite aquesta ratxa postejadora per penjar-lo.

L’altre dia vaig anar a una tenda. Per respecte potser no hauria de dir el nom, però el diré, tot i que el que contaré segurament és aplicable a la major part de llocs d’aquest tipus.

L’altre dia vaig anar a la fnac. Una de les coses que volia mirar era un ratolí que funcionés via bluetooth, ja que al mac els ports USB no sobren, però en canvi ve equipat amb un flamant bluetooth que a penes he fet servir. Podria comprar-me un Magic Mouse d’Apple, però tot i que la idea em sembla fantàstica, aquest és prou car i, sobretot, no em sent gens còmode amb un ratolí tan planet.

El cas és que vaig demanar a un dels empleats de la Fnac pels esmentats ratolins bluetooth. La conversa va anar més o menys així:

– Hola, estic buscant un ratolí bluetooth.

– Pues sí, mira, tienes estos de aquí, por ejemplo.

M’ensenya uns ratolins de Microsoft que venen amb un nano transmissor USB.

– No, però jo el vull sense el receptor, vull un que no m’ocupe un port USB. Com els d’Apple.

– Este puede funcionar también sin el receptor, és solo por si no tienes.

– Si? Segur?

– Sí, sí.

– Bé, doncs gràcies.

Jo tenia els meus dubtes i, tot i que a la caixa no deia res ni de que si ni de que no, ho vaig deixar córrer, però ahir vaig tornar a la fnac i com que no hi havia aparcament vaig decidir aparcar dins el garatge i vaig pensar que el compraria i si no ja el tornaria. I això vaig fer.

Efectivament, com podeu imaginar, sense el transmissor això no funcionava ni a patades així que me toca tornar a la Fnac a tornar-lo un dia d’estos.

Si normalment no m’agrada demanar perquè tinc la sensació que els que m’atenen saben menys que jo, aquest fet només fa que alimentar aquesta teoria. Si no ho saben, que ho diguen, però dient que sí quan és que no, només aconsegueixen que jo encara m’emprenye més.

Al final, uns dies més tard vaig tornar a la Fnac i vaig tornar el susodixo ratolí.

Examens: 1/6 – Desastre

M’he proposat intentar escriure més sovint al bloc (una altra vegada?). Intentaré fer posts curts però continus, l’ideal seria fer-ne dos o més per setmana, i després del post d’ahir, avui tinc dos motius per escriure:

  1. He fet el primer examen
  2. Ha sigut un examen de merda

Avui començaven els examens a la meua escola després d’haver acabat ahir les classes. El primer examen era Xarxes, una assignatura anual que per al meu gust es interessant per mirar-te algunes coses pel teu compte, però no quan te l’has d’estudiar. A més és de les 3 difícls del semestre.

L’examen ha sigut un desastre. Preguntes totalment diferents a les d’altres anys, massa poc temps (com a mínim per a mi, i mira que jo solc fer els exàmens prou ràpid), preguntes de coses que dius “això no cau segur, en la quantitat de coses més importants i interessants que hi ha, no crec que pregunten una cosa d’estes”. I no ho dic jo. Tots (o gairebé tots) hem eixit cagant-nos en tot. En fi, l’avantatge és que hi ha juny i setembre per davant, però no mola gens començar així el període d’examens.

El pitjor és que la tralla no ha fet més que començar. Divendres, sense tindre a penes temps entre mig, examen d’IDR, l’assignatura més inútil i estúpida que et pugues tirar a la cara, però que no saps què poden preguntar, ja que només hi ha penjat 1 exercici (no un examen, no, un únic exercici). I per acabar d’arrodonir-ho, dilluns toca l’examen d’AIC, en principi el més difícil del semestre, tot i que després de vore el d’avui, tinc la sensació que només es pot anar a millor.

A partir d’ahí ja es calmen les coses. Venen els examens més assequibles i amb algun dia més per estudiar i descansar entre mig, cosa que s’agrairà enormement.

En fi, aniré informant.

Pròxima parada: Europa

Avui he entregat la sol·licitud d’Erasmus.

Tot i que feia molt de temps que mirava coses i que deia que me n’aniria d’Erasmus, és ara quan realment comença tot.

Encara no sé quin destí em donaran, però abans de saber-ho tinc una altra cosa de què preocupar-me.

Del 4 al 9 de febrer me’n vaig a Turquia a vore a Blanca i dia 10 es la prova de nivell d’anglès. És la primera escala en el camí i cap a finals de febrer o principis de març em diran quin és el destí finalment assignat.

Com sabreu els que em coneixeu, des de ja fa molt de temps que tinc al cap la idea d’anar-me’n a Estocolm, i aquesta és la meva primera opció. En principi no hauria de tindre problema ja que hi ha tres places i tinc prou bon expedient, però mai se sap. Com a segon destí està la TKK de Helsinki i com a tercer la universitat de Linköpings, també a Suècia. Aquests tres destins son els que em permetrien convalidar un nombre considerable d’assignatures de l’especialitat d’Intel·ligència Artificial. La resta de destins són destins interessants, per tal de no quedar-me sense plaça a un lloc que m’agrade, però no serà tan fàcil aconseguir convalidacions de la branca d’IA. Entre aquests destins hi ha llocs tan interessants com Copenhagen, Oslo i fins i tot Reykjavík (us imagineu un any allà? segur que també seria d’allò més interessant).

Ara, però, una volta entregats els papers, toca oblidar-se de Suècia, Finlàndia i Islàndia per una temporada i centrar-se en els exàmens, en un any especialment dens i complicat.

El camí però, ja ha començat i tot i que de moment avança poc a poc i no sé del cert on em portarà, una cosa és segura: Pròxima parada: EUROPA!

Petita reflexió sobre els drets d’autor

Darrerament s’està parlant molt dels drets d’autor. Són la causa principal de la criminalització de les descàrregues a Internet. Se’ns diu que no reconeixem la feina dels autors (no la reconeixem econòmicament, s’entén).

La meua experiència em diu que la gent que més coses es descarrega d’internet, en canvi, és qui més paga. Us puc posar el meu cas com a exemple, jo gairebé tots els mesos em compre algun disc d’algun grup que m’agrade. Si hi ha alguna pel·lícula que vull vore, la descàrrega és l’última alternativa per si no he tingut ocasió d’anar al cinem. El cas de les sèries he de reconeixer que ho veig tot descarregat d’internet, però no pel preu, sinó per la publicitat i l’idioma, de manera, que en certa manera estic reconeixent més encara la feina, en aquest cas, d’actors i guionistes.

En canvi, les televisons espanyoles sembla que no prediquen amb l’exemple. Una cosa que sempre m’ha cridat molt l’atenció és que ací, fins i tot les cadenes més acurades (per exemple TV3) tan bon punt acaba la pel·lícula o la sèrie tallen l’emissió, ometent els títols de crèdit. Aquest és només un dels exemples del poc respecte que es te ací realment per la feina dels autors i artistes. Més exagerat és, per exemple, el fet que durant molt de temps s’emetien en 4:3 programes l’emissió original dels quals era en 16:9. Per no parlar ja de les barbaritats que fan els d’antena 3 amb algunes emissions.

En fi, trobe que abans de demanar al ciutadà que respecte els drets d’autor s’hauria de demanar a les grans empreses (distribuidores, emissores de televisió, etc) que respectaren una mica més la feina d’aquests, però una vegada més, ací el que importa són els diners i res més.

Cliffhanger

M’he embarcat en una nova aventura. Des d’ahir sóc redactor de Cliffhanger.

cliffhanger

Cliffhanger és un bloc de sèries que van començar el mes passat uns amics de la facultat als quals ara m’he unit jo en qualitat d’expert en futurama. És el que té veure un capítol d’aquesta sèrie diàriament des de fa més d’any i mig :p.

I direu: “Per què començar un bloc de sèries, amb la quantitat de blocs bons que ja existeixen sobre aquesta temàtica?” Doncs perquè sí. Perquè ens agraden les sèries. Com ja comenta Orby al post de presentació, no pretenem ser experts, simplement fans de les sèries que escrivim per a que altres fans ens llegesquen.

En fi, comence il·lusionat aquest projecte i espere que el bloc cresca a bon ritme (a millor ritme que aquest, si més no), i espere que vosaltres també contribui amb comentaris i visites.

Redescobrint The Pepper Pots

Fa un parell d’anys va arribar a les meves orelles el nom de The Pepper Pots. No sé ni a travès de qui, ni què deia el que vaig sentir, però el cas és que vaig escoltar-los i me van agradar. Vaig baixar-me els dos discos que tenien llavors i me’ls vaig posar a l’iPod i de tant en tant, entre la música aleatòria anava sortint alguna cançoneta. L’any passat però, amb l’adquisició de l’iPod touch, amb tan sols 8 GB d’emmagatzemament (pocs si els comparem amb els 80 de l’altre iPod),  vaig haver de fer una poda i The Pepper Pots van ser uns dels tans desafortunats que no van passar a la nova biblioteca.

Però aquests darrers dies, després d’algunes referències a RAC1, d’escoltar una cançó seva a un restaurant i finalment aquest matí, després de vore ahir la pel·lícula d’Iron Man, on una de les protagonistes es diu Pepper Potts, he cercat The Pepper Pots a Spotify i m’he posat a escoltar-los i crec que tornaran gaudir d’un lloc dins la meva música habitual.

Però, després de dos paràgrafs, encara no he dit res concret sobre el grup.

The Pepper Pots son un grup de Girona, “liderat” per tres xiques, que vindrien a ser la imatge del grup, i que canten en anglès. Tenen una estètica seixantera molt cuidada i molt aconseguida, de fet el seu primer disc es diu Swingin’ sixties. Pel que fa a la música “The Pepper Pots va començar amb la il·lusió per recuperar el so i l’estètica de les bandes jamaicanes dels ’60”. El seu darrer treball, Now!, deixa més de banda l’ska i el reggae per centrar-se més en el soul.

El que resulta curiós és que a Espanya no són massa coneguts i en canvi sembla que a l’estranger, països com els Estats Units o el Japó, són prou coneguts. De fet, els seu darrer disc està produït pel novaiorquès Binky Griptite (Dap-Kings, Sharon Jones, Amy Winehouse…).

De moment compten amb tres discos i el que sembla un especial de nadal amb 3 cançons:

Com que tampoc no sóc masa destre escrivint crítiques musicals, us enllace un parell de blocs que els comenten:

I també podeu trobar informació a la Viquipèdia.

Si voleu escoltar-los a la seva web teniu algunes de les cançons disponibles per ser escoltades, així com al seu myspace. I a Spotify teniu els dos darrers àlbums, junt amb l’especial de nadal, a més d’una cançó amb la que van colaborar al disc United Colors of Ska 4.0.

Si voleu més informació podeu trobar-los a les principals xarxes socials:

Espere que us agraden!