Les set aromes del món. Aquest és el títol del llibre que ha fet que trenqui el meu silenci estival per fer-vos partícips d’aquesta novel·la i del seu autor.

Les set armoes del món és una novel·la d’Alfred Bosch, un escriptor català de novel·la i assaig. Les seves novel·les, en les quals vull cenrar-me, sempre incorporen un rerefons històric que et transporta inevitablement a les èpoques descrites.

La novel·la que avui centra la meva atenció narra la història d’un tal Fèlix Dufoy, un personatge una mica enigmàtic que recorre el món cercant el millor cafè. Més que una novel·la històrica, és una novel·la de viatges, on Fèlix Dufoy i el cafè comparteixen el protagonisme al llarg del viatge que ens portarà des de Londres fins al Brasil, passant per molts d’altres indrets del món.

És una novel·la molt curiosa. Ens transporta a terres molt diverses on hi habiten cultures molt diferents unes d’altres i se’ns presenten des del punt de vista de la gent pròpia del lloc.

Però ja que estic m’agradaria parlar-vos també sobre una altra novel·la d’Alfred Bosch. Alguns potser ja me l’haureu sentit nomenar. L’Atles Furtiu. Aquesta novel·la narra la històri de Jafudà Cresques, un cartògraf jueu mallorquí del segle XIII.

Sense ser grans èxits literaris, totes dues m’han captivat i un dels punts claus que ho ha aconseguit és el protagonista, dos personatges ben diferents (o potser no tant), però que han aconseguit tenir-me enganxat a la seva història fins el final.

Ara ja arriba el moment de deixar-vos novament (se que no us imporatrà gaire). Dimecres me’n vaig a una petita excursió de tres dies a Menorca i dilluns que ve ja torne cap a València amb un dels fabulosos (note’s la ironia) vaixells d’Iscomar. La història d’aquest vaixell és digna de contar-la, potser en tornar uns en done més detalls.

En fi, ja ens veure’m!!!

<<Un escritor nunca olvida la primera vez que acepta unas monedas o un elogio a cambio de una historia. Nunca olvida la primera vez que siente el dulce veneno de la vanidad en la sangre y cree que, si consigue que nadie descubra su falta de talento, el sueño de la literatura será capaz de poner techo sobre su cabeza, un plato caliente al final del dia y lo que más anhela, su nombre impreso en un miserable pedazo de papel que seguramente vivirá más que él. Un escritor está condenado a recordar ese momento, porque para entonces ya está perdido y su alma tiene precio.>>

Així comença El Juego del Ángel, la darrera novel·la de Carlos Ruiz Zafón la qual estic llegint. He decidit comentar-la aquí perquè feia temps que no em submergia tant en la lectura d’una novel·la. La sensació de voler trobar estones mortes per continuar la lectura, l’anar i imaginant com es desenvoluparà la història i la contradictòria sensació de voler saber el final i al mateix temps no voler acabar-la per poder continuar llegint-la. Darrerament no havia trobat cap llibre que m’hagués cridat l’atenció tant com aquest, havia llegit alguna novel·leta policíaca com de costum, i n’havia començades dues que, per motius diversos, no vaig arribar a acabar i em queden pendents, però aquesta m’ha enganxat.

La història transcorre a la Barcelona dels anys 20, on un jove escriptor rebrà una gran oferta d’un misteriós editor.

Normalment no me sol agradar llegir els típics Best-Sellers, solen ser tots molt iguals, aquest m’està sorprenent gratament, una història interessant, ben narrada, amb trames misterioses, d’altres més romàntiques i d’altres simplement quotidianes.

Si el meu criteri té algun valor per vosaltres i teniu temps i ganes és un llibre que us recomane llegir. Us farà passar estones entretingudes endinsats en els misteris la meravellosa ciutat que es Barcelona!

Aquí podeu descarregar un petit fragment del llibre des de la pàgina oficial d’aquest.

El Juego del Ángel